La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Els estudiants en pràctiques han estat sempre una figura fonamental a les redaccions periodístiques. Molts graduats esperen el moment d’arribar a un mitjà per conèixer i aprendre les rutines de l’ofici. Valoren molt positivament sortir al carrer, investigar i entrar en contacte amb les fonts, però també es lamenten del fet que les pràctiques no siguin remunerades, d’un excés d’hores i tasques o, en l’extrem oposat, de no fer ni aprendre res. Tot i així, coincideixen en la necessitat de cursar-les perquè s’han convertit en una via d’accés per entrar al mercat laboral.
Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
La ràdio aconsegueix una proximitat que no tenen els altres mitjans de comunicació. Per a molts oients habituals, aquelles veus que els acompanyen a casa, a la feina o al cotxe, entre molts altres llocs, són com part de la família. Aquesta sensació íntima, propera, personal, de formar part de les nostres vides s’entén per la importància que hi té l’oïda, però, sobretot, per la força de la veu, sobretot d’aquella que, dia rere dia, ens explica el món que ens envolta.
No es tracta d’un mitjà emergent semiprofessional, ni tampoc d’un simple repositori per a les principals emissores. El pòdcast és una indústria que creix, a nivell d’audiència, a un ritme de deu punts anuals i que està previst que el 2026 generi, només a Espanya, fins a 590 milions d’euros. Cada cop els formats són més originals i professionals, les emissores troben noves audiències i les vies d’ingressos es multipliquen. El millor? Que la indústria parla de consolidació, però, també, que les emissores hi veuen un gran marge de creixement.
En aquests 100 anys, des de l’arribada de la ràdio a Catalunya, les dones han treballat per assolir espais, presència, credibilitat i prestigi en aquest mitjà de comunicació. Després de les dècades d’invisibilitat que va suposar el franquisme, l’arribada de la democràcia va permetre que a les ones sovintegessin, cada cop més, veus femenines. Però actualment encara, malgrat el segle transcorregut, no s’ha obtingut la igualtat professional amb els homes, que continuen ocupant despatxos i franges matinals i presentant programes amb més pressupost i equip.
La gent jove escolta la ràdio? Diversos experts adverteixen que la ràdio en directe no deixa de perdre força entre les noves generacions, que se senten més atretes per la televisió i per l'entreteniment digital i que, a més, perceben la ràdio com un mitjà associat al passat.
La ràdio és immediatesa, proximitat. I quan passa alguna cosa que converteix l'actualitat en un bé preuat i tothom corre a informar-se'n, les ones radiofòniques hi són, amb periodistes que fan el que saben: informar en directe. Els professionals amb cert recorregut tenen alguns d'aquests dies grans gravats a la memòria. Són les dates, en vermell, que sempre recordaran, perquè tot el que poc abans hi havia prevista va anar-se'n en orris, l'escaleta es va capgirar. El 23F, l'atemptat d'Hipercor, el 17A, la pandèmia. Dies que la ràdio, fidel a la seva cita, no els va fallar.
És el mitjà més immediat i ubic, el que pots escoltar mentre fas altres coses; d’aquí que sigui conegut també com a mitjà secundari. D’altres l’anomenen el mitjà cec perquè, a diferència de la resta, activa la imaginació a través de la veu, el so, la música i el silenci. Al llarg de la seva història, ha sobreviscut a l’hegemonia de la televisió, la irrupció d’Internet i l’auge dels pòdcasts. Per adaptar-se als nous hàbits de consum, ha creat continguts per ser escoltats a la carta i s’ha fet visual i viral, però sense trair la seva essència: el directe. Fem un repàs de la mala salut de ferro de la ràdio amb professionals, directius i estudiosos del mitjà.
Uns pioners, una nova tecnologia, una dictadura i una sèrie d’interessos empresarials. En aquest context, un llunyà 1924, va néixer Ràdio Barcelona, que es va convertir en la primera emissora de l’Estat espanyol. La història d’aquella efemèride comença gràcies a l’entusiasme d’uns homes que entenen la força que pot agafar la telefonia sense fils i que, dos anys després, s’uneixen a Unión Radio. Tres anys més tard se separarien i crearien Ràdio Associació de Catalunya. Tot plegat en uns anys en què, sobretot amb l’arribada de la República, aquest nou mitjà de comunicació esdevé tot un fenomen social.
Cada any, el Col·legi de Periodistes celebra la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels professionals de la informació. Un nomenament del qual es compleixen cent anys. Però, que sabem realment d’aquest antic clergue catòlic francès del segle XVI? En aquest article –premiat com el millor del Report.cat del primer trimestre d’enguany–, repassem la trajectòria d’un home que, a la seva època, va destacar per les capacitats d’oratòria i d’escriptura, que li van permetre poder comunicar molt millor el missatge evangelitzador.
Enguany es compleixen quaranta anys de l’etapa autogestionària del Diario de Barcelona, conegut popularment com El Brusi, una experiència inèdita dins el periodisme català que va ser breu i poc reeixida pel recel d’una part dels treballadors amb aquesta forma de gestió. Fins aleshores, només havia existit la d’El Correo de Pontevedra. En aquestes pàgines, recordem aquella aventura periodística diferent que va existir al nostre país entre gener de 1983 i març de 1984.
El laberint de l’espai digital ha deixat en mans de tothom els continguts, manen els impactes propulsats de manera viral, encara que siguin creats des de l’anonimat o des d’identitats usurpades. No hi ha eines fortes, democràticament accessibles, ràpides i segures, per a rescatar la informació veraç i delatar els artesans de la mentida. I, en el caos de la Xarxa, enmig d’informacions sense fonts, el periodisme s’embulla, es confon i es desdibuixa. Més enllà del fact-checking, en els darrers mesos, però, diferents condemnes als tribunals han obert una via per lluitar contra els propagadors de mentides.
El ritme intens que sovint va associat al periodisme, sobretot entre aquells que segueixen l’actualitat diària, provoca nombrosos problemes físics i mentals en professionals de la informació que, en molts casos, estan cremats. Cremats d’haver d’estar pendents del mòbil a totes hores. Cremats d’haver de fer, a corre cuita, diferents tasques al mateix temps. Cremats de no poder treballar una peça amb el rigor que es mereix. Cremats de treure hores de la vida familiar. Són tantes i tantes coses que, diferents persones de la professió, algunes més que respectades, fa temps que demanen que baixem el ritme.
La intel·ligència artificial amenaça amb transformar-ho tot, des de la vida quotidiana i el mercat laboral fins a l’educació i la sanitat, passant pels mitjans de comunicació. El contingut generat per màquines no és una novetat per a les empreses periodístiques, però l’actual onada d'IA incorpora canvis significatius tant pel que fa la manera de crear el contingut com pel volum i l’abast. Alguns mitjans han començat a utilitzar-la per augmentar la quantitat d’informació diària i aconseguir un millor posicionament web, si bé la majoria ha obert un període de reflexió per entendre com pot ajudar a fer periodisme de qualitat, doncs, avui dia, els reptes que planteja pel que fa a la veracitat, la confiança i l’autoria dels continguts són més grans que les oportunitats.
